El projecte «Retrobem-nos! Veu, lectura i persones», que neix el gener del 2024 a partir d’un conveni de col·laboració entre l’Ajuntament d’Avinyonet del Penedès i l’EVA354, té com a principal objectiu dinamitzar persones del municipi, a nivell individual o de col.lectius, a través de la lectura en veu alta. La connexió que s’estableix entre qui llegeix i qui escolta és molt especial en gairebé totes les ocasions, però quan es tracta d’una lectura individual aquest vincle està impregnat d’una confiança que enriqueix a ambdues persones. Al mateix temps, la persona lectora que es decideix pel format individual acaba atresorant molts més recursos i eines a l’hora de fer el voluntariat que els que ho fan en grup.
Ha estat el cas de la Montserrat – oient – i la Marian – lectora – mentre han dut a terme l’experiència fins que la primera ha mort, aquest passat mes desembre. Al llarg de 7 mesos, la relació que s’ha establert entre elles dues, però, ha anat més enllà del que implica la lectura i trobar un fil que les engresqués a anar quedant durant mes rere mes, ja que la Marian ha estat al cas de què li anava succeint a la Montserrat en el seu dia a dia i en un parell d’ocasions l’ha anat a visitar a l’hospital. És clar que sent veïnes del mateix municipi – encara que de nuclis urbans diferents – es coneixien, però no havia estat fins ara que havien forjat un vincle satisfactori per ambdues parts.
Marian és holandesa de naixement i viu al Penedès des de fa més de vint anys, on s’hi va establir, junt amb el seu marit, per regentar un negoci de “bed and breakfast (B&B)” fins la seva jubilació, ara fa pocs anys.
–
La lectura en veu alta individual implica un donar i un rebre. Des del teu punt de vista, Marian, com ha estat aquesta interacció entre vosaltres dues?
Ha estat un donar i rebre en equilibri. Tot i així, ella no s’ho volia creure: sentia que no m’oferia res que pogués compensar allò que jo li oferia. I durant tot el temps vaig intentar explicar-li que jo estava rebent. Es tracta d’un equilibri que ja conec perquè també el sento quan estic impartint classes de ioga.
Et vas adherir al projecte de seguida que el vam difondre: què et va atraure de la proposta?
Van ser molts els elements que em van engrescar i tots per igual. M’agrada molt llegir – tot i que he de confessar que, fora dels diaris (que sempre els comprem en català), tendeixo a llegir en holandès i anglès -; m’encanten els idiomes, i em va cridar l’atenció la idea de visitar a la persona oient a casa seva. A més, la proposta em va arribar en un moment de la meva vida en que, agraïda a la gent i de viure en un entorn tan bonic, m’estava plantejant fer més per la societat: i sempre es fa més de gust si el que fas t’agrada i t’omple. A més, des de ben petita que m’ha agradat tractar amb gent gran.
I la Montserrat m’ha donat l’oportunitat de llegir en català, més enllà dels diaris…m’ha permès escoltar encara més una llengua com és el català…i, al final, ha passat que ara llegeixo més en català que abans d’aquesta experiència.
Me n’adono que la lectura individual, a diferència de la d’en petit comitè, permet un contacte més íntim.
Les trobades per llegir en veu alta han estat a casa de la Montserrat. Com ha estat això d’estar “al seu terreny”?
Feia vint anys que coneixia la Montserrat, fins i tot havia assistit a les meves classes de ioga, i, per tant, coneixia el seu tarannà i sabia ja que li costava mostrar-se contenta. Aquest darrer any – en que hem establert aquest vincle lector – encara ho ha estat menys degut a que ha entrat i sortit sovint de l’hospital. Casa seva era antiga i crec que ella no estava massa acostumada a rebre persones de fora de l’entorn familiar, però curiosament va accedir de bon grat a acollir la meva lectura a domicili i, des del primer encontre, em va rebre amb un somriure que naixia al rostre i se li escampava per tot el seu cos, i a la sala d’estar em va habilitar una cadira amb coixins, tot buscant la meva comoditat a l’hora de llegir. Ens preparava un espai per gaudir del nostre moment lector: hi havia una acollida que superava totes les recances que pogués tenir.
I quan he anat a veure-la a l’hospital al llarg d’aquest darrer any, no ho he fet des de l’obligació que pogués sentir com a lectora que ha anat cada quinze dies a llegir sinó que ho he fet des de l’acompanyar i sostenir perquè hi ha un veïnatge…una amistat…una mena de xarxa comunitària.
Què t’ha aportat a tu aquesta experiència?
Coneixent la Montserrat, crec que ella no s’hagués arribat a imaginar mai que en aquest moment jo em pogués sentir tan emocionada com em sento parlant del que ha estat el nostre vincle de lectura en veu alta. D’entrada, ella ja es va estranyar que jo volgués fer una lectura individual amb ella, tot i que el mateix dia que es va presentar el projecte vam quedar que ho provaríem i ho vam expressar cadascuna, una com a oient i l’altra com a lectora. I vaig trobar molt valent per part d’ella que en grup i en públic digués que se sentia sola i que potser aquella proposta li aniria bé. Perquè jo ja m’havia anat fent a la idea, donat que coneixia el projecte des d’un inici, quan el consistori ho va proposar a la Junta del Casal.
Vaig adonar-me de seguida que s’havia anat forjant una confiança amb mi que la va animar a beneficiar-se del projecte com a oient. En un inici, i seguint les recomanacions que havíeu donat, vam quedar de trobar-nos cada quinze dies i compartir una mitja horeta de lectura. Però a l’hora de la veritat: ni arribes i de seguida et poses a llegir ni tampoc acabes tant bon punt quan arriba l’hora. No seria natural perquè l’experiència té una bona part de connexió humana i social.
Quan arribava a casa seva, ella tendia a expressar-me allò que havia viscut des de la darrera vegada que ens havíem vist i, en aquest intercanvi, hi havia allò tan necessari que és expressar-se. I en aquest sentit, era ella mateixa la que deia que ja n’hi havia prou i em suggeria que comencéssim la lectura. I, després, si calia interrompíem la lectura per comentar alguna cosa o bé ens anàvem a parlar d’altres temes…
Em quedo amb els moments de confiança i amb aquest acompanyament cap els seus darrers mesos que li he fet. Ha estat un anar llegint íntim i profund. Mai no oblidaré aquests mesos amb ella.
Sense intenció de reproduir allò que només passa quan s’està en situació: alguna anècdota que ens ajudi a entendre com anaven les trobades?
Posem per cas que llegia un parell de pàgines d’un dels viatges a peu d’en Josep M Espinàs…doncs prèviament jo ja havia buscat fotografies, de manera que quan seguint el relat érem a punt d’arribar a un indret o poble: les hi ensenyava per ubicar-la. Al començament ella argumentava que jo havia voltat…havia viatjat…i que ella no n’havia tingut l’oportunitat. I jo li explicava que, d’alguna manera i si apel·làvem a les visualitzacions del ioga, compartint aquella lectura estàvem viatjant juntes. I ben aviat es va apuntar a aquest viatjar de la meva mà i des de la imaginació: obrint la ment i entenent que no necessàriament havíem d’anar físicament fins al lloc que ens descrivia el text.
–
A l’església, durant la missa de comiat que se li va fer a la Montserrat, la Marian va llegir-hi unes paraules i un poema que ella aprecia especialment i que es titula “La Lluna”, de Joana Raspall.
–
–
Entrevista i Fotografia: Montse Bueno
